dilluns, 19 d’octubre del 2015

Vermell o per què el "bullying" no és cap broma

Autor i il·lustrador: Jan De Kinder
Editorial: Tramuntana
Any de publicació: 2015
Edat aproximada: CM, CS, adults
Tipus: Àlbum

Àlbum d’origen belga escrit i il·lustrat pel mateix autor. El tema que tracta, el bullying, malauradament és present a molts centres escolars i educatius, i dins l’univers de la literatura infantil i juvenil tenim pocs títols que tractin aquest problema. El cas de Tàssies i Noms Robats és, possiblement, un dels més reeixits. 

Tot comença amb una petita anècdota, una broma, que cada vegada es farà més gran i arribarà al punt de ser imparable, una veritable allau de burles, riures i agressions. A en Tomàs se li posen les galtes vermelles quan té vergonya, i això fa gràcia als seus companys. La història, narrada en primera persona per una de les nenes que comença la broma, colpeix el lector i alhora aconsegueix empatitzar amb els personatges.

L’autor treballa amb pocs colors, però n’hi ha un que destaca per la seva presència constant: el vermell. És, sens dubte, el color d’aquesta història: vermell de vergonya, de sang, de ràbia i d’amor. El problema, tractat cruament però amb delicadesa, el llenguatge usat i les adients il·lustracions fan que el llibre esdevingui una bona eina per posar un granet més de sorra en aquesta batalla tan ferotge que tenim al damunt: intentar eradicar l’assetjament del nostre entorn. Un aplaudiment, doncs, per a l’autor i per a l’editorial, que s’han armat de valentia a l’hora d’abordar un tema tan delicat com aquest.

Per què la senyora M. es va tornar tan malcarada... i com és que ara és tan simpàtica

Autora i il·lustradora: Sonja Bougaeva
Editorial: Takatuka
Any de publicació: 2015
Edat aproximada: CI, CM, CS, adults
Tipus: Àlbum

Qui no ha conegut, alguna vegada, una persona d’aquelles que podríem considerar, diguem-ho clar, amargades? Persones que tenen pocs amics, que la cara que fan ja demostra que no deuen ser gaire alegres, que sembla que s’hagin llevat amb el peu esquerre i que res del que passa els sembla bé. Són aquell tipus de persona amb qui desitges no tenir cap mena de problema. Però ens hem preguntat mai la causa d’aquest mal humor?

Darrere d’aquest títol tan llarg s’hi amaga una dona, la senyora M. (no s’acaba d’entendre, aquest sobrenom; suposem que deu ser la inicial del seu cognom, perquè en realitat es diu Catalina), que és temuda per tot el veïnat. Al llarg del llibre descobrirem que aquest caràcter tan agre és degut a uns traumes que li vénen de la infantesa, que podrà superar gràcies al fet que es veurà reflectida en una nena. El poc text encaixa perfectament amb les il·lustracions, de la mateixa autora, que són imprescindibles en l’argument, ja que en molts casos ens aporten informació extra. I, si no, no us perdeu les guardes: la història hi comença i hi acaba! Takatuka torna a apostar per un àlbum amb un clar missatge al darrere, però que queda poc ensucrat gràcies a l’habilitat i la destresa de l’autora.

La Quima ha perdut la son i La Quima juga amb la seva ombra

Autora: Roser Ros
Il·lustrador: Francesc Rovira

Editorial: Takatuka
Any de publicació: 2014
Edat aproximada: EI, CI
Tipus: Conte

Aquesta nova col·lecció creada pel tàndem Ros-Rovira ens vol aproximar a situacions de la vida quotidiana dels més petits. Dels dos volums presentats fins ara, en un es tracta un tema força recurrent (el problema d’anar a dormir), però amb un enfocament un xic diferent: resulta que la Quima, la protagonista, no pot dormir perquè ha perdut la son. Amb l’ajuda del pare i la mare podran posar fi a la situació. L’altre volum és més original, ja que la nena experimenta amb la seva ombra per mirar de resoldre els dubtes que se li plantegen quan, un dia, s’adona de la seva presència. Tot i així, hi ha algun aspecte poc realista, per exemple el moment que una nena que encara juga amb peluixos sap que les ombres sempre es projecten al costat contrari del sol.

La proposta vol anar més enllà de la simple història, i a les pàgines finals hi trobem algunes activitats per realitzar plenes d’enginy i tendresa i un poema relacionat amb el text. Les il·lustracions magnífiques de Rovira s’adeqüen al text, un text que, si tenim en compte l’edat dels infants a qui van adreçades les històries, potser hauria d’haver estat escrit en lletra lligada. O és un signe de modernitat (com volen fer a Finlàndia) el fet de no fer-la servir?